Arxiu del Bloc

Excursió a Olesa (Llops i Daines)

Hi havia una vegada fa molt i molt temps en un indret molt llunyà, una tribu anomenada “vadellxevics”, una tribu màgica amb un passat molt i molt llarg i ple d’històries divertides i interessants. Com ja sabreu, venien de ser dues tribus diferents (els bouxevics I els vacaxevics), que després de moltes aventures es van ajuntar.

Aquesta tribu no parava mai, sempre estava fent coses, casi casi no tenien temps per pensar en ells i elles i estaven tot el dia, amb molta feina. També eren molts i viure en aquell poblat era estar en un xivarri permanent: crits, nois i noies jugant, els peixaters i la resta de venedors cridant els preus del que venen, gairebé era com viure en un mercat en hora punta tot el dia. I us preguntareu…com podien viure tranquils i tranquil·les en aquesta situació?

Doncs es veu que quan ho necessitaven, marxaven tots i totes juntes d’excursió al seu refugi espiritual. I perquè ho feien? Doncs molt fàcil, era la seva manera de desconnectar amb la rutina, de tranquil·litzar-se, de reflexionar sobre ells i elles mateixes, de poder estar en pau i equilibri, de poder trobar-se, de poder retrobar l’AMOR i la CONFIANÇA i la SERENITAT.

Allà, ajudats pel savi del refugi, reflexionaven i jugaven, corrien i aprenien, i podien tornar al seu estimat poble, i conviure tots amb totes amb total serenitat, confiança i amor.

Sigueu vadellxevics, amics i amigues, i empreneu el vostre viatge espiritual.

D’aquesta manera ens van convidar als Llops i Daines a ser vadellxevics per dos dies i anar a dormir al refugi de Sant Salvador de les Espases en un viatge espiritual.

Dit i fet, per espirituals i excursionistes nosaltres! Després fer una descoberta de Olesa i descobrir qui és la patrona de la ciutat o frases fetes típiques del lloc vem trobar unes pistes del “tresor”. Nosaltres tot contents les vem seguir i vem trobar el mapa que ens portaria fins al refugi (bé, de fet eren cinc mapes que molt hàbilment vem ajuntar).

Sense por i amb molta energia ens vem posar les motxilles a l’esquena i alegria que anem a caminar! Xino-xano els quilòmetres anaven quedant enrere i a l’hora de dinar ja érem al refugi, amb unes vistes espectaculars i força gana.

Amb la panxa plena, vem passar la tarda visitant els voltants, tocant la guitarra i jugant. Ara descobríem una cova, després rèiem molt intentant fer figures humanes, o apreníem cançons noves i recordàvem les q ja sabíem.

Fins al vespre, en que ens vem trobar el refugi ple d’espelmes, encens i música tranquil·la. I damunt les taules, papers blancs (un per cadascú), on la resta ens escriurien allò que els agradava de nosaltres i allò que hauríem de millorar.

A la nit, després de sopar i arrasar amb els espaguetis amb crema de formatge del Pol, i per passar una miqueta el fred, ens vem introduir per la porta gran al meravellós món de les danses. Ni més ni menys que dotze seguides! Ja quan no podíem suar més i se’ns tancaven les pestanyes vem anar a dormir, ben calents i amb ganes de que tornés a sortir el sol.

Diumenge al matí, doncs, ens vem llevar ben d’hora, i just acabats de recollir on havíem dormit va aparèixer un grup d’excursionistes que pujaven allà a esmorzar. I quin esmorzar! Portaven de tot.

Però nosaltres, sense sentir cap mena d’enveja vem esmorzar amb els rajos d’un sol que no acabava d’escalfar, però alegrava l’ànima. Després d’esmorzar tocava recollir-ho tot, ja que sempre procurem deixar el món una mica millor de com l’hem trobat (com a mínim igual!).

Un cop tot ben net, motxilles a l’esquena i avall! Sempre es fa més curt el camí quan fa baixada… De seguida ens trobem a Olesa, dinem i, tot jugant a les pel·lícules, se’ns fa l’hora d’anar cap al tren.

I així acaba les aventures dels Llops i les Daines per les muntanyes d’Olesa! Ben aviat les fotografies, estigueu atentes!

Anuncis

Hem trobat el Marc! (Llops i Daines)

Després de que segrestessin el Marc a Terrassa, i de la visita de les Sàvies de la FOCA, els Llops i les Daines estàvem cada cop més a prop de trobar per fi el Marc i rescatar-lo! Tant a prop que un dia vem rebre aquest vídeo:

I quina va ser la nostra sorpresa en veure que ens havien deixat un mapa on hi sortia on tenien el Marc amagat. I a sobre, era just al costat! Així que ens vem posar a caminar i poc després ja érem davant del que ens havien dit que era la seu de Blackhill.

Abans d’entrar, però, vem ballar i cridar ben fort la Hacka del Respecte, per tal de foragitar els segrestadors. I va funcionar, perquè quan vem entrar a dintre no hi havia ningú. Ningú? Bé, de fet hi havia una sola persona: el Marc!

Ens va explicar que fins feia ben poc estaven els seus segrestadors per allà, però que en sentir-nos havien marxat corrent, tot deixant aquell magnífic local lliure per a qui volgués utilitzar-lo. I les joves del barri ho van aprofitar. Però això ja és una altra història…

Nosaltres vem celebrar que per fi, un mes després, tornàvem a estar totes juntes i havíem aconseguit derrotar Blackhill i rescatar el Marc. I se’ns acudeixen poques formes millors de fer-ho que amb una xocolatada!

Excursió a Terrassa (Llops i Daines)

 

Amb aquest vídeo, els Llops i les Daines vem marxar un matí de desembre cap a Terrassa, a veure què ens esperava allà i quina actuació ens havien preparat.

El primer, però, anar al cau de l’AEiG Torrent de les Bruixes, que molt amablement ens el van deixar per tot el cap de setmana. Un cop acomodats, vem demostrar les nostres habilitats i talents fent un CAUsting, on cadascuna de nosaltes va treure l’artista que porta a dins, ja sigui pintant, ballant o fent el pallasso.

Després de dinar, vam seguir unes pistes que vam trobar que, entre prova i prova, ens van dur per tota Terrassa de totes les formes possibles!

DSC_0155

Ja al vespre, quan vem tornar al cau i vam realitzar la última de les proves, el nostre misteriós mecenes ens va deixar un vídeo amb una targeta que ens felicitava. Però el vídeo duia una sorpresa…

Algú havia segrestat el Marc! Després de la sorpresa inicial, ens vem tranquil·litzar i fer servir el cap. Què havíem de fer a continuació? Perquè teníem clar que rescataríem el Marc. Així que ens vem distribuir en dos grups, i mentre uns buscaven pistes per tot el cau, la resta miraven un altre cop el vídeo buscant pistes.

A l’hora de sopar, el que podíem saber era que ho havia fet un tal “Blackhill” i que ni ell ni el Marc ja no es trobaven a Terrassa. Poc més hi podíem fer, així que després de sopar (i de presentar-nos els nostres companys de descans, els peluixos que ens acompanyen cada nit al món dels somnis) vem anar a dormir.

L’endemà al matí, ja amb forces renovades, el cap clar i moltes idees, ens vem trobar una carta (quantes cartes vem rebre en només dos dies!) d’una organització, la FOCA (Federació Organitzativa de Caumpanyies Autogestionades) que ens explicava que feia anys que lluitaven contra Blackhill, i si demostràvem ser una autèntica Caumpanyia (es veu que últimament hi ha molts impostors…) ens facilitarien tota la informació que havien anat recopilant al llarg dels anys per ajudar-nos.

DSC_0293.jpg

Oh i tant que som una Caumpanyia auntèntica, i de les millors! Només ens va fer falta un matí per demostrar-ho, i entre jocs i riures poc a poc vam anar aconseguit informació sobre què li havia passat al Marc. Voleu saber com continua? Llegiu la següent part de la història aquí

I si voleu veure les fotos, aquí les teniu!

Les sàvies de la FOCA (Llops i Daines)

Els Llops i les Daines vem rebre aquest missatge durant les vacances de nadal:

BREU HISTÒRIA DE LA CAUMPANYIA

Hi havia una vegada un grup d’escoltes que formaren part de LA CAUMPANYIA. Sabeu que era LA CAUMPANYIA?

La Caumpanyia dels Somnis era un grup de nens i nenes que feien realitat tots els somnis que es proposaven. A partir del teatre, la música, la pintura i altres tipus d’arts realitzaven projectes arreu del territori català i més enllà. Ho compartien tot, es respectaven i s’estimaven entre tots i totes, sempre estaven apunt per fer coses, sobretot les que els hi agradaven. També (i molt important!) respectaven i intentaven cuidar el màxim la natura i el seu entorn. Deixaven el món millor del que l’han trobat.

Heus aquí que un dia, quan eren a Terrassa, van descobrir que una organització malvada anomenada “Blackhill” havia segrestat a un dels seus companys, el Marc! Perquè? Com? Quan? A on? Totes aquestes preguntes els hi passaven pel cap, així que van decidir començar a investigar.

Així va ser com gràcies a l’ajuda de la FOCA (Federació organitzativa de caumpanyies autogestionades) que feia anys que lluitava contra tot aquest tipus d’organitzacions, van aconseguir saber qui havien sigut els causants d’aquest segrest i el perquè.

I que eren aquestes organitzacions? Doncs es tractava d’un grup de gent que volia el món en un lloc fred, trist i on només manessin ells, no els hi agradava la gent que feia coses per millorar el món i realitzava els seus somnis i menys aquella gent que vivia la vida amb alegria i passió. Ës per això que LA CAUMPANYIA va ser víctima dels seus desitjos malvats.

Ara que ja sabien que “Blackhill” havia segrestat el Marc un trist divendres per fer mal a LA CAUMPANYIA, només els faltava saber a on trobar-lo i com para’ls-hi els peus! Després d’unes vacances d’hivern de reflexió i investigació van rebre la darrera i definitiva carta d’informació de la FOCA que deia així:

Benvolguts i benvolgudes caumpanyistes graciencs!

Des de la seu mundial de la FOCA (Illa de Brownsea), volem agraïr tots els vostres esforços. Gràcies a vosaltres cada vegada som més i més a prop de descobrir a on tenen amagat el Marc i com poder canviar el món perquè no existeixin organitzacions com Blackhill.

Ara que ens trobem tant a prop del nostre objectiu final, ha arribat el moment d’utilitzar les nostres millors eines.

Per aquest motiu us convoquem a la reunió que serà aquest dissabte a les 16.30h a la pl. Nord amb les tres sàvies:

  • La sàvia del RESPECTE
  • La sàvia de l’AJUDA ALS ALTRES
  • La sàvia de LA CREATIVITAT I LA IMAGINACIÓ.

Són les creadores de la FOCA, l’essència per la qual continua existint i la filosofia que ens fa no perdre el camí correcte de la vida. Us demanem que les cuideu i respecteu tant com nosaltres ho fem.

Perquè elles us puguin reconèixer és necessari que porteu el FOULARD del cau i el PIN de LA CAUMPANYIA.

Esperem que us siguin de gran ajuda, atentament,

Compartir és viure i viure és estimar. Riu amunt. Sempre apunt i tant com puc. Res a mitges. Deixa el món millor del que l’has trobat. Canviarem el món. Som el futur.

la FOCA

 

Així doncs, dissabte ens trobàvem a l’hora acordada i al lloc acordat. I allà hi eren, com ens van prometre, les tres sàvies, que ens van explicar una història que ens va ajudar molt. Feia així:

Com vaques i bous

Heus aquí una vegada, ja fa anys i no molt lluny d’aquí, vivien dues tribus: els bouxevics i els vacaxevics. Eren dos pobles molt semblants, amb poques cases i molt companyerisme. Tot ho feien entre totes, s’ajudaven en el que feia falta, llauraven els camps del seu voltant i cuidaven els seus ramats de vaques amb amor.

Els dos poblats estaven separat per un riu, no massa gran, però suficient com per separar-los i fer que no es relacionessin. Així va ser com van anar creixent sense tenir en compte el que feia l’altre, però amb una enveja cap a l’altra riba del riu. Quan hi havia sequera, sempre pensaven que als altres els anava millor; quan una plaga els menjava els camps, creien que a l’altra banda no els havia passat, i quan una malaltia gairebé mata tots els seus infants, van arribar a pensar que havia sigut culpa dels altres. I no sabien que els dos patien la mateixa sort. I era ben normal, ja que vivien molt a prop els uns dels altres, i els desastres no es paren per un riu.

El tresor més ben guardat dels bouxevics era un toro tranquil i formós que tenia el do de tenir fills i filles carinyosos, mansos i dòcils; el bé més preuat dels vacaxevics era una vaca gran i pacient, que els proporcionava uns vedells preciosos i forts. Gràcies a això, els seus ramats sempre eren els millors de tota la contrada.

Però va arribar un moment que els bouxevics es van quedar sense vaques, només tenien bous, i per tant era impossible que tinguessin més vedells. La mala sort va fer que en aquell mateix moment, els vacaxevics només tinguessin vaques i els passés el mateix problema.

Al principi, no es van adonar del gran mal que tenien, però quan passaven els anys i el ramat es feia cada cop més petit es van començar a preocupar i a buscar solucions. Amb l’enveja que els menjava per dintre, alimentada pels mals temps que estaven passant, van pensar que el millor era robar. Al cap d’un temps, es van adonar que aquell conflicte no portava enlloc. Només en treien que anar perdent habitants i vaques.

Fins que un dia, dos noies joves es van trobar al mig del riu que les separava. Les dues anaven al poble veí a explorar i veure quina era la millor ruta per robar d’amagat. Però quan es van veure l’una davant de l’altre, totes dues primes i famolenques, amb la roba trencada i la cara ben bruta, es van adonar que potser no era tant diferent. Va començar l’una, explicant a l’altre el problema que tenien i justificant l’atac del seu poble. Va respondre l’altra, explicant el seu problema (que en realitat era el mateix!). Així va ser com es van adonar que compartien penúries i que la solució era ben fàcil i simple. Només calia respecte i comunicació entre tothom. Allò que tant feien entre la gent del mateix poble i que tant els costava fer amb aquells que creien diferents.

Aquella nit, quan tothom es trobava sopant reunit al voltant de la foguera del seu poblat, van explicar el problema que tenien. La gent al principi no els feia cas. Ja feia temps que aquella disputa havia perdut el sentit i només lluitaven per odi als altres. Però poc a poc, van anar apartant l’odi del seu cap i es van adonar que tenien la pau ben a prop i que no tenia sentit continuar lluitant.

L’endemà al matí, en el que durant tant temps havia sigut un camp de batalla, només hi havia una vaca i un bou, un a cada banda del riu. I un pont que creuava les aigües. Els dos animals es van trobar al mig, es van mirar als ulls, aquells ulls rodons i grans que transmeten tendresa i tranquil·litat. I es van estimar.

Els dos pobles van construir un poblat nou, aquest cop ben a prop del riu, un sol poblat on hi vivien tots en comú, ple de ponts que passaven a banda i banda del riu. Fins hi tot hi havia cases que estaven just a sobre!

I al mig del poble, al costat de la foguera on es reunien cada nit a sopar, un estable confortable on una vaca i un bou esperaven dos vedells. Els habitants els cuidaven com reis, els únics reis que hi havia en aquell indret. I contaven els dies que faltava perquè nasquessin.

Però no eren els únics que vivien per aquelles contrades. Desperdigats pels voltants, bandits i bàrbars, morts de gana i sense més ofici que robar, miraven amb enveja aquell poblet ple d’esperança i de futur. Fins que un dia van atacar. Feia molts anys que havien perdut els valors, i només sabien pensar en ells i ser egoistes. Així que cadascú atacava sol.

Els habitants del poblet es van adonar que, si actuaven tots junts, no només podien fer front a l’amenaça, sinó que podien recordar als bandits els valors que havien perdut i convéncer’ls de venir a viure amb ells.

Així va ser com el poblet va anar creixent, ja era un poblat gran i esplèndid. Ven aviat van néixer els vedells. I després en van venir molts més i el ramat també va créixer i la gana mai més va ser un problema.

El següent cop que van seure a sopar el cercle era tant gran que gairebé no hi cabien a la plaça central, la imatge donava goig. I va ser aleshores que es van adonar del seu últim problema: no parlaven la mateixa llengua! Però per un poble que havia superat tantes dificultats i que ho havia fet tant bé, no havia de ser tant difícil solucionar-ho.

I així, gràcies al RESPECTE, l’AJUDA ALS ALTRES i la CREATIVITAT i IMAGINACIÓ va ser com van construir el grup de gent amb més valors que havia existit fins aquell moment. I és clar, davant d’un poble així, quin problema els podia frenar?

 

La CAUMPANYIA DELS SOMNIS i tots els Llops i les Daines que l’integrem seguirem aquests tres principis sempre!

Excursió a Corbera de Llobregat – Pionerisme (Llops i Daines)

Aquest cap de setmana, els Llops i les Daines vam anar a Corbera de Llobregat d’excursió. Un cop arribats al poble, ens vam trobar un prehistòric, una egípcia, un romà, un indi i una medieval que havien hagut de fugir de casa seva per diferents motius. Allà, algú va recordar una vella llegenda que parlava d’Amalurra, la mare terra, una terra que ens havíem de fer nostre.

Així doncs, ens vam posar les motxilles a l’esquena i vam començar a caminar cap a la nostra Amalurra. Un cop arribats, ens vam trobar amb el problema de que cada civilització volia començar construïnt alguna cosa diferent. Tal i com els prehistòrics creien que el més important era tenir un lloc per dormir, els indis volien fer una foguera per fer les seves cerimònies; els medievals preferien una latrina mentre els romans intentaven fer-se algun lloc ombrejat per descansar. I els egípcis es preparaven per construir un refugi per guardar les moxilles!

Davant d’aquest caos d’idees, cada civilizació se’n va anar pel seu compte a fer el que pensava, però ben aviat ens vam trobar que haviem de col·laborar per buscar i recollir el material del bosc. Mentre uns quants estaven recollint canyes, uns altres carregaven pedres, i d’altres buscaven troncs.

Però no va ser fins després de dinar que vam trobar el lloc adient per establir-nos, un lloc que respiraba amb una energia pròpia, que vibrava a la mateixa freqüència que nosaltres. Començava a fosquejar, així que vam haver de prioritzar el que era més important per nosaltres: prehistòrics i egipcis s’encarregarien de la zona de dormir, romans i indis de la rotllana i la foguera i els medievals de les latrines.

Les latrines van quedar estupendes, però no comptavem amb lo molt que les faríem servir. Sort que només les necescitàvem per un dia, perquè a l’hora de marxar ja estaven al límit; amb els troncs més gruixuts que teníem, vem fer una rotllana per seure a sopar, i al centre hi vem preparar una foguera per tocar-hi la guitarra al voltant, i com que feia un temps magnífic, vem aprofitar el material que haviem recollit durant el dia per fer-nos un refugi de bibac, des d’on vem poder contemplar les estrelles i passar la nit al ras.

Abans d’anar a dormir, però, vem fer una cerimònia per celebrar que havíem sapigut trobar Amalurra dins nostre i haviem sigut capaços de construïr-la fora, i vem entregar una medalla per recordar-ho.

L’endemà al matí ens vem trobar una carta a la foguera que ens demanava que seguíssim les gotes d’aigua per trobar la balena. Així que vem anar seguint unes gotes que vem anar trobant pel bosc fins a arribar a una roca amb forma de balena amb la boca oberta. I allà dins ens vem trobar uns preciosos pins de La Caumpanyia dels Somnis (que ens vem penjar ben contents) i el material per fer-nos les cadenes.

Vem passar la resta del matí fent manualitats i recollint el campament, ja que tant important és saber construïr com recollir!

Quan vem acabar ja era l’hora de dinar, així que a menjar i cap a casa!

En resum, un cap de setmana molt intens i plè d’experiències en que ens hem pogut conèixer millor i hem après moltes coses. I, sobretot, hem tornat a casa amb un somriure a la boca que ens durarà fins al següent cau 🙂

DSC_0684

Enllaç a l’àlbum de fotikos

Excursió de Passos – Canyelles (El Pinar)

Passos'15-16

Dissabte 3 d’Octubre. 9:00h del matí.

Tot l’agrupament estàvem citats a sota el rellotge de Pl. Catalunya. Estava apunt de començar l’excursió més importants de l’any, aquella que quan la recordes tant et fa somriure com que et fa plorar, aquella en que els nens i nenes més grans de les seves unitats els hi toca seguir creixent i fan els “passos” cap a la nova unitat, aquell en que es dona la benvinguda als nous nenes i també els nous caps, però també es aquella en que s’acomiaden aquells que marxen, companys de tota la vida.

Però bé, estàvem a dissabte, encara quedava molta excursió per endavant. Amb la màxima puntualitat de sempre, vam fer camí cap a Vilafranca del Penedès. Un cop allà, castors, llúdrigues, llops i daines, es vam separar per anar a buscar el bus que ens deixaria davant de la casa de colònies: El Pinar. En canvi, els més grans del cau, ràngers i noies guies, pioners i caravel·les i els truc, van lligar-se bé les xiruques per començar a caminar cap a Canyelles, riu amunt.

Un cop arribats, instal·lats a la casa i amb la panxa plena, era moment de començar la gran festa. En els caps ens havien dit que aquesta setmana Lluïsos es mudava, i nosaltres ven preparats per l’ocasió així ho vam fer. Barrets de copa, corbata, camisa, americana… Tots ben vestits! Però inesperadament van arribar 4 operaris de Mudances Cargol (LA SEVA CASA ON VOL!), pel que sembla no havíem de mudar de roba, sinó de Caus!

Vam estar tota la tarda escollint i encaixant tot allò que volíem als nous Lluïsos, els nostres caus. Felicitat, alegria, motivació, amics, el foulard… Quina feinada! Ens vam allargar fins arribada la nit. Una petita pausa per sopar i altre cop a acabar la mudança. Aquesta vegada vam haver de corre, uns estranys volien interferir en el trasllat, però una vegada més vam sortir-ne victoriosos. Cansats, tots a dormir.

Encara no sortia el sol que ja ens havíem d’aixecar del llit, sempre hi ha qui intenta allargar uns minuts més el son, però hi havia molt a fer: motxilles, recollir i netejar la casa, rebre el pares i mares i preparar l’espai dels passos.

Un cop ja hi érem tots; comencem.

Entrada al cau als nous Castors i Llúdrigues. Castors i Llúdrigues de segon any, cap a Llops i Daines, Llops i Daines de tercer any, cap a Ràngers i Noies Guies, Ràngers i Noies Guies de tercer any, cap a Pioners i Caravel·les, Pioners i Caravel·les de tercer any, cap a Truc, Truc de segon any, passen a ser caps.

Els caps amb tot el trasllat ens hem oblidat de fer els equips de caps d’unitat! Improvisem unes petites proves, i que surtin els equips. Un cop els tenim tots, ens repartim per les nostres noves unitats amb les camises ja posades. Però ens en adonem que falten uns quants que no es dirigeixen a cap unitat. Ells s’acomiaden. Ens diuen les seves ultimes paraules, agraeixen de tot cor haver pogut formar part del projecte del cau. Cauen les primeres llàgrimes.

Ignasi, Martí, Lara, Pati, Piro, Mariona i Ruze, de veritat, mil gràcies per haver sigut caps, per haver entrar al cau. Allà on aneu, allà on estigueu, sempre amb al foulard i amb al cau al cor. Mai és tard per entrar al cau, però sempre sembla d’hora per marxar-ne.

Un cop tot ja esta més relaxat, les noves unitats dinen amb els seus nous caps. Es poden observar els bons cuiners i cuineres que hi han a l’agrupament. Fem”L’hora dels adéus”, i ens carreguem les motxilles per tornar a casa.

I així es van acabar, uns Passos que tots recordarem. Una gran excursió.

Fotos excursió passos

Excursió Premià de dalt (Llops i Daines)

El passat cap de setmana del 24 i 25 de Gener, la unitat de Llops i Daines vàrem realitzar la nostra segona excursió. Tot començà de bon matí direcció Premià de Mar, un cop baixats del tren, posarem rumb cap a Premià de Dalt on un cop allà topàrem amb una escena un pel peculiar la qual consistia en un debat tens entre un grup d’amics que tenien moltes ganes de moure’s, fer esport, menjar sà i viure actius i una part d’aquest grup que volia passar-se el dia estirat al sofà menjant crispetes i pizza tot el dia mentre portaven una vida apagada i amb poca llum, per sort, els Llops i les Daines vam aconseguir fer-los caure en raó i va ser aleshores quan vam començar a fer una excursió circular per sobre de Premià de Mar. Tot seguit i després d’haver cremat moltes i més calories i havent reposat, vàrem utilitzar les llaunes de les begudes que en accés ens porten a conduir una vida de poca salut i activa per reciclar-les a partir d’un taller de fer plats o “platets” per poder menjar tots aquells aliments que són tant sans i  bons. La sorpresa va ser quan el grup d’amics va tornar a aparèixer cap al vespre, la part dels amics no gaire saludables ens van proposar de provar una mica la seva forma de vida la qual consistia en tornar cap a casa i deixar de fer tant i tant esport i activitat, així doncs ens vam dirigir cap a Lluïsos de Gràcia amb la intenció de passar la nit allà. L’endemà  després de haver fet la reflexió dels fets passats el dia anterior, vàrem creure que la idea estava en un terme d’equilibri i que per tant res era bo en accés però que tot i així coneixíem més la part poc saludable que la contrària d’aquesta i per tant vam realitzar una excursió fins a Arc de Triomf per conèixer l’ambient d’allà, la nostra ciutat, altres barris i les activitats que si fan en aquest espai on vàrem aprofitar també per formar-nos sobre aliments sans, naturals i bons per la salut, per acabar vam concloure l’excursió amb unes activitats esportives pròpies de les “CAUOLIMPIADES”.

Excursió a Martorell (Llops i Daines)

El cap de setmana del 29 i 30 de Novembre, els llops i les daines vam anar d’excursió a Martorell, juntament amb l’unitat de Castors i Llúdrigues. Després de parlar amb el agrupament AEiG Joan XXII, que aprofito per agraïr-los haver-nos acollit, durant un cap de setmana que prometia estar passat per aigua. Sembla que la nostra visita al Tomàs Molina la passada excursió no va fer el seu efecte.

Quan arribem a l’estació de Martorell Sud ens esperava una petita caminada fins al cau, on efectivament ja va començar a caure les primeres gotes. Un cop establerts al cau rebem una visita de part d’un circ ambulant que ha perdut el seu material i necessita la nostra ajuda.

Aquella mateixa tarda ja ens posem mans a la feina, el components del circ ens ensenyen com fer el seu material, amb productes reciclats naturalment, i ens ensenya un parell d’acròbacies pels seus números. Fabriquem boles de malabars, ens ensenyem com fer bombolles de sabó i un parell d’equilibris amb el “slackline”. Se’ns fa de nit i el temps no acompanya, es hora de tornar al cau.

Diumenge fem una descoberta pel poble, aconseguint diferents aliments que la gent del poble ens dona molt amablement, dinem tots junts i tornem a Barcelona.