Arxiu del Blog

Excursió Ribes de Freser (Ràngers i Noies Guia)

Ja han passat varis mesos des de la primera excursió de l’any.

Ens vam endinsar cap a la comarca del ripollès amb uns increïbles paisatges i un aire ben pur.

Arribats a Ribes de Freser vàrem emprendre l’excursió cap a Campelles. Un poble petit, acollidor i amb una natura esplèndida. Allà ens vam donar conte de que ens faltava alguna cosa, i què podia ser? La música! Una excursió ambientada en la música, per a donar-nos conte de les diferències i conèixer la música popular catalana i l’actual.

Dit això, vam posar els Ràngers  i Noies Guia a prova del seu talent musical. Cantant, escoltant i sobretot aprenent noves cançons.

Tot just havent escalfat la veu, agafem motxilles i continuem camí cap al refugi del Pla de Prats. Pel camí ens vam trobar poqueta neu. Cosa que ens va fer llàstima, ja que tots esperàvem fer ninots de neu i tot!

Ja casi es feia fosc quan vam arribar el refugi. Ens va agafar per sorpresa el fet que estigues ocupat! Ohhhhhh!  I què farem ara? Dormir fent bivac? No! I ara! Els caps vam trobar un alternativa, i es que un bon home del poble de Campelles ens va deixar una sala per dormir. Heus aquí, que vàrem haver de tornar al poble. Una mica casats, ens vam acomodar a la sala i vam sopar sopa amb els fantàstics termos que molts noies i noies van portar per a passar el fred.

L’endemà el matí vam continuar musicant les activitats, fins i tot un karaoke! Després vam jugar un partit de futbol nois i noies per agafar gana. En acabar ens vam posar la motxilla a l’esquena per tornar a Ribes de Freser i dinar.

Després d’haver gaudit d’uns paisatges magnífics, d’una natura ben fresca i unes cantades que vam anar assajant el tren tornant a Barcelona podem dir que va ser una excursió molt completa!

Fotos excursió

IMG_5856

 

 

 

Anuncis

Excursió a Vilafranca del Penedès (Castors i Llúdrigues)

La 4ª excursió ja arribava!!! Es comentava que seria un cap de setmana ple de pluges, fred, vent…i fins i tot neu! Però res, la força de Caudiver devia fer bufar vents i no
vam patir gaire mal temps.

Vam sortir de Plaça Catalunya, hi havien Llops i Daines també, però de seguida ens vàrem separar i cap al tren que a Vilafranca del Penedès hi falta gent! Un cop arribats, una tímida pluja ens va rebre, però no ens va aturar i en un tres i no res ja érem al fantàstic i enorme Cau de l’AEiG Pere II i Sta Mª de Foix que ens deixaven. A més a més tenia un parc amb moltes diversions just al davant.

Després d’instal·lar-nos vam recordar el que havíem deixar a mitges a l’últim cau, la visita d’un misteriós personatge que tenia el nostre Magdalinesi (pels despitats el Magdalinesi és el mineral meravellós que fa funcionar totes les coses bones de Caudiver), i que tot i voler tornar-nos-el ens feia complir tot un seguit de premisses, com les de demostrar la nostre confiança, coneixença..

Un cop dinats i després de fer una descoberta molt divertida de Vilafranca, amb debat inclòs de si estàvem a la comarca de “El Penedès” o de “l’Alt Penedès”, vàrem rebre per primer cop la visita del personatge que ens guardava el Magdalinesi…era la Lili!!! Una nova “persona” de Caudiver, quina il·lusió. Vestia de lila, amb ulleres i duia molta alegria a sobre. Ella ens va explicar que per tornar-nos el mineral estimat havíem de demostrar una última virtut, ensenyar-nos, demostrar-nos que era per nosaltres la felicitat.

Sembla que ho vam aconseguir perquè després de dormir, esmorzar, presenciar una altre cursa, sí, una altre (ens persegueixen!) i fer una excursió per un camí preciós ple de vinyes vam trobar una carta de la Lili, sempre tant vergonyosa ella, on ens tornava el Magdalinesi i ens desitjava sort i encerts pel llarg viatge que estem fent.
Per poc més vam tenir temps, recollir, dinar i cap a Barcelona altre cop. Seria bonic dir que vam arribar sans i estalvis, però no va ser del tot així, vaja, sort que tot es va quedar en un ensurt.

El viatge a Caudiver continua, cada cop som més, amb més força, il·lusió i ganes, SOM-HI!

Fotos de l’excursió.

Excursió a Sant Pere de Ribes – La cerca del Magdalinezi (Castors i Llúdrigues)

Amb moltes ganes i il·lusió es plantejava la 3a excursió del curs.

Aquest cop ens aventuràvem a Sant Pere de Ribes, una zona poc explorada al cau. 
Així que sortim de Plaça Universitat, per agafar un bus. Com? Un bus? Doncs si, aquesta vegada tocava anar amb bus, els trens ja els tenim molt vistos.
Dit i fet, uns castors molt neguitosos ens van oferir alegria tot el viatge.IMG_6523

Arribats a lloc, ens dirigim als locals on dormirem (gràcies a l’esplai Els Xulius per cedir-nos els seus locals), descarreguem i descansem, però no per gaire estona, ja que ens apareix un follet de Caudiver que ens informa que a la Cova Negra de St. Pere de Ribes i podrem trobar Magdalinezi, un mineral que proporciona energia al nostre estimat planeta. També ens avisa que anem preparats amb pinzells, per trobar-la amb suavitat i sobretot, que en cas de trobar-la, li transmetem bones vibracions, sentiments i parlem amb sinceritat, ja que un mal comportament la faria desaparèixer.

Tots molt valents, agafem la “motxilleta”, pinzells, cantimplora, el dinar i el foulard el coll i fem camí a la cova. Som molt bons exploradors, ja que la trobem amb facilitat. Mmmm quin mineral més maco, fa bona olor, es de colors preciosos i la seva forma és diferent.
La recompensa? Dinem!

Quan arribem altre cop al poble, és moment de agafar confiança amb el Magdalinezi, i per demostrar-li fem unes activitats de cohesió entre nosaltres i representem sentiments bons.

Cau la nit, quin dia, sembla que ja no pugui passar res més, però… PAM!:
– Caps, m’ha caigut una dent! 
– A l’hora de dormir posa-la sota el coixí!
Tots ràpids a dormir, estem cansats i en cosa de minuts tot el rebombori es converteix en silenci. Els caps també, però a nosaltres ens fa l’efecte que només han passat 5 minuts quan ja sentim els primers castors desperts. És hora d’aixecar-se, que és Festa Major!

No podíem marxar de Sant Pere de Ribes sense anar a veure el Castell.
Quina casualitat, el follet de Caudiver ens estava esperant allà! Ens explica la història de les pedres: tot i que el pot sembli molt ple, sempre podem trobar la manera de posar-hi alguna cosa més.

Altre cop al poble, enmig de la gentada anem a veure la Gran Traca. Ostres que fort que peta. Tot seguit, la rua: diables, bastoners, diables, ballets, diables, pastorets, diables, balls de gitanes… Increïble.

Ui, però que tard que és. Agafem motxilles i anem a la parada del bus que ens tornarà a casa. M’entres l’esperem, fem un petit partit de futbol tot recordant aquesta bonica aventura.

Fotos de l’excursió

Excursió a Lluïsos – Sobre rodes! (Ràngers i Noies Guia)

El cap de setmana 12-13 de desembre els Ràngers i Noies Guia vam fer l’excursió que tothom ha desitjat fer algun cop a la vida: una excursió sobre rodes!!!

Vam quedar a Lluïsos a les 10h per emprendre un descens cap al centre de Barcelona.

Amb les mans als patinets, els peus als patins i algun cul al terra vam anar baixant com vam poder per Passeig Sant Joan fins arribar al Parc de l’Estació del Nord. Allà ens vam adonar de que havíem evitat contaminar posant un petit granet de sorra per no potenciar el canvi climàtic i que, a més a més del treball en equip pels carrers,ens havia sortit gratis! Vam decidir que calia entrenar-nos ja que alguns no teníem molta pràctica en el transport i a partir d’aquí vam anar superant petites proves per posar en pràctica la nostra agilitat, l’estratègia i la rapidesa. Bé, i també el fre i la precaució, que no cal ser sempre el més ràpid!

Després de fer la gran parada per dinar al Teatre Nacional de Catalunya  i visitar els encants vam tornar cap a Lluïsos a buscar les motxilles per encaminar-nos cap a la suposada excursió a la Floresta. Com alguns ja sabíeu, era una farsa! Anàvem a dormir a Lluïsos, on vam fer un sopar de Nadal sense escudella, ni carn d’olla, però deliciós! A la nit vam veure una caupel·lícula nadalenca i vam caure tots morts els sacs.

L’endemà vam fer una activitat de proves i reptes amb les cartes. Vam tenir alguna o altra batalleta però en res ens vam veure submergits entre números i diners… i és que havíem de quadrar els números de la loteria!

Aprofitant l’esperit nadalenc que vam començar a adoptar, ens hem enfrontat a un cau de nadal molt calorós!

Fins aviat!

Les sàvies de la FOCA (Llops i Daines)

Els Llops i les Daines vem rebre aquest missatge durant les vacances de nadal:

BREU HISTÒRIA DE LA CAUMPANYIA

Hi havia una vegada un grup d’escoltes que formaren part de LA CAUMPANYIA. Sabeu que era LA CAUMPANYIA?

La Caumpanyia dels Somnis era un grup de nens i nenes que feien realitat tots els somnis que es proposaven. A partir del teatre, la música, la pintura i altres tipus d’arts realitzaven projectes arreu del territori català i més enllà. Ho compartien tot, es respectaven i s’estimaven entre tots i totes, sempre estaven apunt per fer coses, sobretot les que els hi agradaven. També (i molt important!) respectaven i intentaven cuidar el màxim la natura i el seu entorn. Deixaven el món millor del que l’han trobat.

Heus aquí que un dia, quan eren a Terrassa, van descobrir que una organització malvada anomenada “Blackhill” havia segrestat a un dels seus companys, el Marc! Perquè? Com? Quan? A on? Totes aquestes preguntes els hi passaven pel cap, així que van decidir començar a investigar.

Així va ser com gràcies a l’ajuda de la FOCA (Federació organitzativa de caumpanyies autogestionades) que feia anys que lluitava contra tot aquest tipus d’organitzacions, van aconseguir saber qui havien sigut els causants d’aquest segrest i el perquè.

I que eren aquestes organitzacions? Doncs es tractava d’un grup de gent que volia el món en un lloc fred, trist i on només manessin ells, no els hi agradava la gent que feia coses per millorar el món i realitzava els seus somnis i menys aquella gent que vivia la vida amb alegria i passió. Ës per això que LA CAUMPANYIA va ser víctima dels seus desitjos malvats.

Ara que ja sabien que “Blackhill” havia segrestat el Marc un trist divendres per fer mal a LA CAUMPANYIA, només els faltava saber a on trobar-lo i com para’ls-hi els peus! Després d’unes vacances d’hivern de reflexió i investigació van rebre la darrera i definitiva carta d’informació de la FOCA que deia així:

Benvolguts i benvolgudes caumpanyistes graciencs!

Des de la seu mundial de la FOCA (Illa de Brownsea), volem agraïr tots els vostres esforços. Gràcies a vosaltres cada vegada som més i més a prop de descobrir a on tenen amagat el Marc i com poder canviar el món perquè no existeixin organitzacions com Blackhill.

Ara que ens trobem tant a prop del nostre objectiu final, ha arribat el moment d’utilitzar les nostres millors eines.

Per aquest motiu us convoquem a la reunió que serà aquest dissabte a les 16.30h a la pl. Nord amb les tres sàvies:

  • La sàvia del RESPECTE
  • La sàvia de l’AJUDA ALS ALTRES
  • La sàvia de LA CREATIVITAT I LA IMAGINACIÓ.

Són les creadores de la FOCA, l’essència per la qual continua existint i la filosofia que ens fa no perdre el camí correcte de la vida. Us demanem que les cuideu i respecteu tant com nosaltres ho fem.

Perquè elles us puguin reconèixer és necessari que porteu el FOULARD del cau i el PIN de LA CAUMPANYIA.

Esperem que us siguin de gran ajuda, atentament,

Compartir és viure i viure és estimar. Riu amunt. Sempre apunt i tant com puc. Res a mitges. Deixa el món millor del que l’has trobat. Canviarem el món. Som el futur.

la FOCA

 

Així doncs, dissabte ens trobàvem a l’hora acordada i al lloc acordat. I allà hi eren, com ens van prometre, les tres sàvies, que ens van explicar una història que ens va ajudar molt. Feia així:

Com vaques i bous

Heus aquí una vegada, ja fa anys i no molt lluny d’aquí, vivien dues tribus: els bouxevics i els vacaxevics. Eren dos pobles molt semblants, amb poques cases i molt companyerisme. Tot ho feien entre totes, s’ajudaven en el que feia falta, llauraven els camps del seu voltant i cuidaven els seus ramats de vaques amb amor.

Els dos poblats estaven separat per un riu, no massa gran, però suficient com per separar-los i fer que no es relacionessin. Així va ser com van anar creixent sense tenir en compte el que feia l’altre, però amb una enveja cap a l’altra riba del riu. Quan hi havia sequera, sempre pensaven que als altres els anava millor; quan una plaga els menjava els camps, creien que a l’altra banda no els havia passat, i quan una malaltia gairebé mata tots els seus infants, van arribar a pensar que havia sigut culpa dels altres. I no sabien que els dos patien la mateixa sort. I era ben normal, ja que vivien molt a prop els uns dels altres, i els desastres no es paren per un riu.

El tresor més ben guardat dels bouxevics era un toro tranquil i formós que tenia el do de tenir fills i filles carinyosos, mansos i dòcils; el bé més preuat dels vacaxevics era una vaca gran i pacient, que els proporcionava uns vedells preciosos i forts. Gràcies a això, els seus ramats sempre eren els millors de tota la contrada.

Però va arribar un moment que els bouxevics es van quedar sense vaques, només tenien bous, i per tant era impossible que tinguessin més vedells. La mala sort va fer que en aquell mateix moment, els vacaxevics només tinguessin vaques i els passés el mateix problema.

Al principi, no es van adonar del gran mal que tenien, però quan passaven els anys i el ramat es feia cada cop més petit es van començar a preocupar i a buscar solucions. Amb l’enveja que els menjava per dintre, alimentada pels mals temps que estaven passant, van pensar que el millor era robar. Al cap d’un temps, es van adonar que aquell conflicte no portava enlloc. Només en treien que anar perdent habitants i vaques.

Fins que un dia, dos noies joves es van trobar al mig del riu que les separava. Les dues anaven al poble veí a explorar i veure quina era la millor ruta per robar d’amagat. Però quan es van veure l’una davant de l’altre, totes dues primes i famolenques, amb la roba trencada i la cara ben bruta, es van adonar que potser no era tant diferent. Va començar l’una, explicant a l’altre el problema que tenien i justificant l’atac del seu poble. Va respondre l’altra, explicant el seu problema (que en realitat era el mateix!). Així va ser com es van adonar que compartien penúries i que la solució era ben fàcil i simple. Només calia respecte i comunicació entre tothom. Allò que tant feien entre la gent del mateix poble i que tant els costava fer amb aquells que creien diferents.

Aquella nit, quan tothom es trobava sopant reunit al voltant de la foguera del seu poblat, van explicar el problema que tenien. La gent al principi no els feia cas. Ja feia temps que aquella disputa havia perdut el sentit i només lluitaven per odi als altres. Però poc a poc, van anar apartant l’odi del seu cap i es van adonar que tenien la pau ben a prop i que no tenia sentit continuar lluitant.

L’endemà al matí, en el que durant tant temps havia sigut un camp de batalla, només hi havia una vaca i un bou, un a cada banda del riu. I un pont que creuava les aigües. Els dos animals es van trobar al mig, es van mirar als ulls, aquells ulls rodons i grans que transmeten tendresa i tranquil·litat. I es van estimar.

Els dos pobles van construir un poblat nou, aquest cop ben a prop del riu, un sol poblat on hi vivien tots en comú, ple de ponts que passaven a banda i banda del riu. Fins hi tot hi havia cases que estaven just a sobre!

I al mig del poble, al costat de la foguera on es reunien cada nit a sopar, un estable confortable on una vaca i un bou esperaven dos vedells. Els habitants els cuidaven com reis, els únics reis que hi havia en aquell indret. I contaven els dies que faltava perquè nasquessin.

Però no eren els únics que vivien per aquelles contrades. Desperdigats pels voltants, bandits i bàrbars, morts de gana i sense més ofici que robar, miraven amb enveja aquell poblet ple d’esperança i de futur. Fins que un dia van atacar. Feia molts anys que havien perdut els valors, i només sabien pensar en ells i ser egoistes. Així que cadascú atacava sol.

Els habitants del poblet es van adonar que, si actuaven tots junts, no només podien fer front a l’amenaça, sinó que podien recordar als bandits els valors que havien perdut i convéncer’ls de venir a viure amb ells.

Així va ser com el poblet va anar creixent, ja era un poblat gran i esplèndid. Ven aviat van néixer els vedells. I després en van venir molts més i el ramat també va créixer i la gana mai més va ser un problema.

El següent cop que van seure a sopar el cercle era tant gran que gairebé no hi cabien a la plaça central, la imatge donava goig. I va ser aleshores que es van adonar del seu últim problema: no parlaven la mateixa llengua! Però per un poble que havia superat tantes dificultats i que ho havia fet tant bé, no havia de ser tant difícil solucionar-ho.

I així, gràcies al RESPECTE, l’AJUDA ALS ALTRES i la CREATIVITAT i IMAGINACIÓ va ser com van construir el grup de gent amb més valors que havia existit fins aquell moment. I és clar, davant d’un poble així, quin problema els podia frenar?

 

La CAUMPANYIA DELS SOMNIS i tots els Llops i les Daines que l’integrem seguirem aquests tres principis sempre!

Excursió a Vilanova i la Geltrú (Castors i Llúdrigues)

El viatge a Caudiver continua:

Després d’intenses setmanes superant tots els problemes que  ens han aparegut per seguir amb el viatge, ens tocava arribar a una estació més llarga, de dos dies,  a Vilanova i la Geltrú.

Al arribar vem fer una caminada fins el fantàstic local que ens havien deixat al poble, un cop instal·lats vem rebre una visita especial; era el Bupdiver, un ésser estrany mig home mig gos vestit estrafolàriament.  Deia que venia de Caudiver i ens va donar dues noticies que no eren de bon grat, el tren que uneix el planeta Terra i Caudiver s’havia espatllat i com a conseqüència el Nil (que fa unes setmanes que el tenim de visita per les terres Caudiverenques) no podia tornar.

Més tard vem descobrir la veritable causa del no-funcionament del tren, un forat a la part posterior de un vagó va provocar que s’anés perdent gasolina fins que el tren va quedar buit de contingut per continuar funcionant. La mala sort va fer que aquesta gasolina arribés als peixos que els Bililis (una de les famílies que forma la unitat de Castors i Llúdrigues aquest any) van menjar aquell dia. Com a conseqüència de tot plegat els Bililis van perdre el sentit del gust i el nostre fantàstic tren no podia funcionar.

Un cop dinats, vem posar-nos a treballar per recuperar un sentit i una part tant important pels Bililis com és el gust. Tots junts vàrem trobar diferents situacions per intentar ajudar-los, des de tasts a cegues fins a l’elaboració d’autèntiques delicatessens per berenar. Tot plegat ens va servir per solucionar el primer problema…ELS BILILIS VAN RECUPERAR EL GUST!!

Ara bé, faltava arreglar el  tren. Per fer-ho vem pensar que si cadascú de nosaltres dibuixava el seu tren ideal amb tot allò que hi volia a dins, serviria perquè el tren seguis tirant endavant. I així va ser, vem omplir cada vagó de felicitat, diversió i bons pensaments i pel que sabem fins ara, no ens costa cap més problema.

Amb la cara de cansament ja present, quedava sopar, un far de bona nit i desplegar sacs i aïllants (tasca no sempre fàcil!) i bona nit!

El matí de diumenge ens va despertar amb un fantàstic sol itot just després d’esmorzar i recollir ens vem dirigir cap a la platja. Però no sempre és tot tan fàcil! Una cursa creuavaVilanova (sí, una cursa, per variar!) i vem haver de fer mans i mànigues per arribar fins a la sorra. Allà després d’enterrar companys a la sorra, fer infinits castells i túnels, algun partit de futbol i alguna tombarella, va arribar el moment de enviar-li un missatge al nostre estimat Nil que a dia d’avui encara el tenim ben lluny, i així ho vàrem fer;  amb les ulleres màgiques i mirant al punt exacte del cel, vem poder veure-hi Caudivder i d’aquesta manera esperem que el missatge l’hi hagi arribat. Tant de bo aviat rebem alguna noticia més…

I poc més, quedava posar-nos la motxila altre cop a l’esquena i tornar cap a Barcelona amb una aventura i un repte més superat, amb èxit i valors, per continuar endavant!

Fotos de l’excursió

Excursió a Matadepera (Ràngers i Noies Guia)

Primera excursió! Matadepera here we go!

9.30h a Plaça Joanic. Ens vam trobar a unes persones : un hippie, una raper, uns pijos, una xoni i un swag. Tenien problemes per posar-se d’acord i respectar les seves diferències, és per això que van decidir prendre el cap de setmana per meditar i reflexionar.

Un cop arribats a Matadepera ja vam començar la primera aventura; pujar la Mola. Per fi el cim, una mica cansats, perfecte per començar a dinar i baixem que encara se’ns farà fosc! A la baixada vam recuperar l’alè i vam arribar el cau on el temps lliure i el descansar van arribar.

Després de sopar ens vam dirigir a una discoteca una mica “selecta”. Els porters no deixaven entrar a tothom. Ens vam separar per classes i el veure que el ser pocs no ens ho passàvem tant bé vam anar a la discoteca tots junts que era més divertit.

L’endemà el matí vam veure que, tot i les nostres diferències tots som persones i que les “etiquetes” que ens posem potser no són del tot correctes. Vam concloure que tots tenim diferents trets de diferents etiquetes, però això som persones úniques.  Com a anècdota, vam visitar una hípica molt maca.

Ja agafem el tren i cap a Barcelona!

Fotos Excursió

Excursió a Sant Feliu de Llobregat (Castors i Llúdrigues)


Era la primera excursió de Castors i Llúdrigues de l’any, per molts, la primera excursió amb al cau de la seva vida. Hi havien molt nervis, moltes emocions, dubtes, preguntes, però per sobre de tot, ganes de passar-ho molt bé.

Vam quedar a les 9:30h del dissabte a Pl.Catalunya. Sabiem que tots vindrien, havien funcionat les cadenes!
Un cop hi vam ser tots, motxilles a l’esquena i que començi l’aventura, no sense abans una gran sessió fotogràfica per part dels pares (fem una crida per aconseguir alguna d’aquestes fotos!). Últims petons, últimes abraçades, portat bé, fes cas als caps, passa-ho molt bé!, i ‘Hop!’ ja estem tots a l’andana. No hi ha temps a seure, arriba el tren.

Un viatge curt, anavam a Sant Feliu del Llobregat, molt aprop del famosissim Sant Vicenç dels Horts.
Un cop allà vam fer camí al cau on dormiriem. Agraïm al AEiG Nostra Dona de la Salut per deixar-nos aquests magnífics locals per dormir.

Un cops instal•lats, ens vam trobar a dos personatges perduts per el poble, la Diby i el Tiby. Ens van explicar que venien del Caudiver, un planeta on s’hi esta construint una nova societat amb els bons valors del planeta Terra. Els encarregats d’escollir quins són aquells valors i tot alló que es vol portar al Caudiver, són 4 famílies, estrictament seleccionades per els actuals habitants del Caudiver. Malauradament la Diby i el Tiby havien perdut els fulls on les tenien apuntades en el viatge.

Nosaltres, com a bons escoltes, ens vam oferir a ajudar-los. Vam trobar els papers de les 4 families (els Trefils, els Bililis, els Galumbos i els Dumpants), i quina va ser la nostre sorpressa? Eren a nosaltres els que buscaven! La Divy i el Tiby es van alegrar molt de trobar-nos, i ens van explicar com arribar al Caudiver: amb la T-Castors.

Encara emocionats per la notícia i la gran responsabilitat que ens donaven, vam tornar al cau per recargar forçes.

Haven dinat, els castors i llúdrigues de l’AEiG Nostra Dona de la Salut ens van voler conèixer i jugar amb nosaltres.

És va fer tard i ja estavem cansats, el millor seria anar a dormir. Aquest cop no vam tenir un conte, vam poder escoltar les històries de les nostres noves famílies. Uns venien de les muntanyes, els altres eren més de mar, uns tenien un restaurant, segur que entre totes aconseguirem trobar tot l’ho bo per portar-ho al CaudiverCastors St-Fe

L’endemà el matí ens vam aixecar MOLT d’hora. Des de primera hora es va demostrar que els castors i llúdrigues tindrien energia per estona. Així que el millor va ser no allargar-ho: agafar dinar, cantimplora, el foulard i algo d’abrig i tot seguit fer una petita excursioneta.

Tot un diumenge per passar en famílies.

Dinats, baixada cap al poble. Agafar motxilles i pujar al tren de tornada. En fi, una excursió que de ben segur que no oblidarem.

Fotos de l’excursió.

Excursió a Corbera de Llobregat – Pionerisme (Llops i Daines)

Aquest cap de setmana, els Llops i les Daines vam anar a Corbera de Llobregat d’excursió. Un cop arribats al poble, ens vam trobar un prehistòric, una egípcia, un romà, un indi i una medieval que havien hagut de fugir de casa seva per diferents motius. Allà, algú va recordar una vella llegenda que parlava d’Amalurra, la mare terra, una terra que ens havíem de fer nostre.

Així doncs, ens vam posar les motxilles a l’esquena i vam començar a caminar cap a la nostra Amalurra. Un cop arribats, ens vam trobar amb el problema de que cada civilització volia començar construïnt alguna cosa diferent. Tal i com els prehistòrics creien que el més important era tenir un lloc per dormir, els indis volien fer una foguera per fer les seves cerimònies; els medievals preferien una latrina mentre els romans intentaven fer-se algun lloc ombrejat per descansar. I els egípcis es preparaven per construir un refugi per guardar les moxilles!

Davant d’aquest caos d’idees, cada civilizació se’n va anar pel seu compte a fer el que pensava, però ben aviat ens vam trobar que haviem de col·laborar per buscar i recollir el material del bosc. Mentre uns quants estaven recollint canyes, uns altres carregaven pedres, i d’altres buscaven troncs.

Però no va ser fins després de dinar que vam trobar el lloc adient per establir-nos, un lloc que respiraba amb una energia pròpia, que vibrava a la mateixa freqüència que nosaltres. Començava a fosquejar, així que vam haver de prioritzar el que era més important per nosaltres: prehistòrics i egipcis s’encarregarien de la zona de dormir, romans i indis de la rotllana i la foguera i els medievals de les latrines.

Les latrines van quedar estupendes, però no comptavem amb lo molt que les faríem servir. Sort que només les necescitàvem per un dia, perquè a l’hora de marxar ja estaven al límit; amb els troncs més gruixuts que teníem, vem fer una rotllana per seure a sopar, i al centre hi vem preparar una foguera per tocar-hi la guitarra al voltant, i com que feia un temps magnífic, vem aprofitar el material que haviem recollit durant el dia per fer-nos un refugi de bibac, des d’on vem poder contemplar les estrelles i passar la nit al ras.

Abans d’anar a dormir, però, vem fer una cerimònia per celebrar que havíem sapigut trobar Amalurra dins nostre i haviem sigut capaços de construïr-la fora, i vem entregar una medalla per recordar-ho.

L’endemà al matí ens vem trobar una carta a la foguera que ens demanava que seguíssim les gotes d’aigua per trobar la balena. Així que vem anar seguint unes gotes que vem anar trobant pel bosc fins a arribar a una roca amb forma de balena amb la boca oberta. I allà dins ens vem trobar uns preciosos pins de La Caumpanyia dels Somnis (que ens vem penjar ben contents) i el material per fer-nos les cadenes.

Vem passar la resta del matí fent manualitats i recollint el campament, ja que tant important és saber construïr com recollir!

Quan vem acabar ja era l’hora de dinar, així que a menjar i cap a casa!

En resum, un cap de setmana molt intens i plè d’experiències en que ens hem pogut conèixer millor i hem après moltes coses. I, sobretot, hem tornat a casa amb un somriure a la boca que ens durarà fins al següent cau 🙂

DSC_0684

Enllaç a l’àlbum de fotikos

Excursió a Teià (Castors i Llúdrigues)

El cap de setmana del 23 i 24 de maig, els Castors i les Llúdrigues vam fer l’última excursió abans dels campaments. Aquest cop el destí ens va portar a Teià. Havíem d’anar a dormir al refugi del Vedat, reconstruït per l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) de Teià.

Només arribar al refugi vam rebre la visita d’un jove ermità que ens va portar les últimes notícies de la situació actual de l’OIE. Ens va explicar que finalment havien vençut a la IME, però que encara quedaven alguns infiltrar, i la nostre missió era descobrir-lo. També ens va felicitar pel magnífic hort que hem aconseguit cultivar al terrat de Lluïsos, on vam podeu gaudir d’una fantàstica amanida amb les verdures i hortalisses.

Arribada la nit, era moment de desemmascarar l’infiltrat. Investigant vam trobar una caixa amb candau on dins hi havia el nom de l’infiltrat, casí ho teniem, només havíem de trobar la clau per poder saber el nom. Tot i alguna que altre caiguda en la foscor de la nit, vam acabar trobant la clau i obrir la caixa. La sorpresa? Doncs que l’infiltrat era un CASTOR! Ens havia estat espiant des de principi de curs, per sort es va reconvertir, i va passar a ser membre de l’OIE aquella mateixa nit. Ven cansats ens vam posar a dormir, no sense abans escoltar el conte de bona nit.

L’endemà el matí, ven d’hora, ens vam posar a fer camí cap al poble. Després de conèixer una mica la seva població vam baixar fins a Montgat per dinar i acabar de passar el dia a la platja.

Agafem el tren de les 16h i direcció a Barcelona. Un viatge en tren molt mogut. Arribem a l’estació i tothom està cansat (senyal que en fa saber que ens ho hem passat molt bé), però amb un bon record de un cap de setmana divertit.

Fotos Excursió Teià

1-Excursió Teià (Castors i Llúdrigues)28